Avui per dues vegades se t'ha encongit el cor. Dues vegades.
I maldes per aconseguir que els ulls no et delatin.
Forma part de la vida l'adéu dels éssers estimats. Però es fa feixuc.
Aprofites les últimes fulles d'aquell arbre del que ja no esperes nous brots però cada minut de companyia s'escurça vertiginosament.
T'aferres en aquells cossos estimats sentint el seu escalf i mirant de donar tot el que pots.
Aquella engruna íntima plena del millor destil·lat d'amor, que has aconseguit gràcies a ells, a tot el que has rebut d'ells.
Perquè no series la mateixa sense tot el que has viscut al seu costat. De bo i de dolent. De dolç i d'amarg. De dur i de tendre. De camí de vida.
I et mires les fulles. Les recordes amb tota la seva verdor, penjant d'un arbre engalanat que sempre t'ha ofert la seva millor ombra, i que ara només et pot donar tendresa i companyia, que tu reps com un tresor.
Et sents afortunada de gaudir-los, però, alhora, infinitament trista per cada fulla marcida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada