Vespre gris, de pluja, amb una temperatura que em recorda la tardor.
Música, absolutament preciosa, de Tomás Luis de Victoria, amb bons intèrprets, que m'embolcalla.
Necessitava de la música. Necessitava guarir aquesta ànima atrotinada a la que no li agraden els adéus.
Els núvols cendrosos deixen pas a una lleugera capa de boira que acompanya aquesta pluja, lleugera i pertinaç alhora, que dóna un respir de frescor a la natura.
Jo, segueixo amb la tristesa que em venç des d'ahir al vespre; potser, pels camins amargs que hauràs de trepitjar, potser per aquest cos sense forces que t'engabia i empresona.
Però ara faràs el sopar, i, després, aniràs a cantar.
Potser vessaràs alguna llàgrima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada