Maldecaps laborals

De tant en tant, sento curiositat, i m'embolico a saltar de link en link dins d'aquesta vasta selva de blocs que tots tenim a l'abast. Hi trobo coses curioses, d'altres sorprenents i algunes que realment ajuden.
Fa uns dies vaig tenir la fortuna d'anar a petar a un bloc força sentit i seriós a on vaig trobar la clau d'un problema. Ho intuïa, no anava gens errada però, en veure-ho allà escrit, ho vaig entendre molt millor.
Tinc un problema de relació a la feina.
Cap al novembre, una de les quatre persones que treballem al laboratori va plegar, per voluntat pròpia, i encara no hem trobat substitut.
Va quedar un buit laboral i personal. En la incomoditat d'aquest moment, les altres dues persones es varen començar a comportar d'una manera una mica estranya, com si jo hagués tingut res a veure en aquesta marxa, deixant-me fora de joc quan els hi convenia.
Vist això, em va semblar oportú no interferir-hi, i em vaig aïllar.
La solució però, tampoc els hi va agradar.
Donat el cas que tinc un nivell de responsabilitat superior al d'ells, i bona relació amb els caps, els va ser fàcil fer-me servir d'ase dels cops.
I va començar el boicot.
Feines de funcionament general, en el punt que a mi m'atenyen, sense fer (recollir les escombraries, portar-me mostres, treure les caixes de cartutxos que s'han de llençar...), males cares en donar-los o parlar-los de feina, no respondre'm, etc
I així fins ara, amb dies en els que no et creues ni una sola paraula que no sigui estrictament de feina, però curiosament, només amb ells.
Tota la resta de l'empresa té un tracte cordial amb mi.
Jo he optat per fer sempre bona cara i, en quant n'he tingut ocasió, comentar que la feina no s'ha de prendre com res personal, que a tot arreu hi ha problemes i que aquests s'han d'encarar amb serenor.
Però el problema el porten ells a sobre. Tenen molt baixa l'autoestima i, encara que són persones molt vàlides, facis el que facis, s'ho prenen malament. Et miren amb suspicàcia i envegen el que aconsegueixes, sense valorar el que tenen.
No cal donar explicacions. No serveixen.
Viuen en mig d'una gran negativitat i pateixen molt.
Una fa menys de dos anys que treballa amb nosaltres, però amb l'altre persona he compartit dinou anys de la meva vida laboral, i me la estimo molt més del que es pensa.
Ho visc com puc, aconseguint petites victòries i entomant tots els inconvenients que em posen, però sense deixar de ser feliç ja que la meva vida interior és plena i la feina m'omple i m'agrada.

Tristesa compartida

T'entenc les lletres
més que no et penses

Aquesta sintonia
no es tria
però tampoc es trenca

I, sense voler, et faig patir
i, d'alguna manera,
em defenses

I, en defensar-me,
sé que visc al millor
racó de la terra

Mario

Avui he vist al Mario.
El Mario és un tècnic alemany que ve a la fàbrica sempre que tenim problemes amb les màquines d'envasat. Són molt delicades, amb força ajustos, el que comporta que un parell de cops a l'any ens hagi de venir a ajudar.
És el típic alemany corpulent però no gras, d'esquenes amples, ros, amb un gran bigoti que no fa per la seva edat (n'hi faig menys de quaranta) i molt rigorós amb la feina.
Quan vaig estudiar l'idioma, aprofitava sempre que podia per conversar amb ell. Però les llengües ja se sap, si no les practiques es perden, i, amb el temps, vaig girar a l'anglès. Solució fàcil. Creia que no l'entendria.
Aquesta tarda, en marxar, m'he acostat on ell estava treballant i l'he saludat en alemany. Ell, naturalment, ha seguit en aquest idioma. Hem xerrat una bona estona i l'he entès, sense problemes. El parlar ha estat diferent, m'ha costat més, però més o menys me n'he sortit.
Tot ho fa el fet de confiar en un mateix.
Sóc massa exigent i sempre penso que no me'n surto. Però si m'hi poso, amb més o menys dificultats, faig les coses.
Aquest cap de setmana ho he viscut. Estic satisfeta de com vaig dur una de les activitats que algú em va demanar de fer. I li agraeixo la confiança.
Tot plegat et fa créixer.

Sempre al darrera

Saps qui ets i a on ets
ho tens clar
obrint camí, donant pas
però sempre al darrera

Procures donar calma
serenor i empenta

Acceptes el ritme
la seva cadència
i camines sempre
una passa al darrera

Tot i així
de tant en tant
la rauxa es desferma
i l'escrius, i l'ensenyes
i en saps les conseqüències

Però també ets de carn
i t'alliberes
encara que només
en l'estricte àmbit
de les lletres

Saps qui ets i a on ets
sempre una passa al darrera

Josep Martí In memoriam

Has triat el dia. Estic segura de que l'has triat.
Fa molt de temps, potser massa, que preparaves la marxa.
Ha estat un procés molt però que molt dur, del que tots n'hem estat al cas.
I ho has enfrontat amb enteresa, amb tota la valentia de que eres capaç, que ha estat molta.
Però no has volgut marxar sense nosaltres, i ho has aconseguit.
Has triat un dia de joia, ple de cants i d'alegria.
De segur que les nostres veus t'han acompanyat tot el camí i han fet més planer aquest pas definitiu, fent més palès si cal que mai deixaràs de ser un de nosaltres.
Allà on estiguis, afina bé, perquè necessitem el teu cant, sempre més.

Em costa dormir

Ahir em va trucar una de les meves millors amigues, sempre pendent i atenta.
En mig de la conversa va sortir, com no, la meva incapacitat per dormir d’aquests dies.
Jo li comentava que m’havia sorprès, aquest cop, ja que el dilluns havia tornat a casa molt animada.
El munt de coses a preparar de cara a les colònies musicals del proper cap de setmana em va fer arribar a casa força engrescada.
Em quedava poc temps per dormir, però encara hi va haver menys fortuna.
En tres hores ja estava desvetllada.
El pitjor però, va ser a l’endemà, en que em vaig llevar amb una sensació d’embotament increïble, molt superior a d’altres vegades.
Tot el dia vaig estar neguitosa.
Estava convençuda que la nit següent dormiria sense problemes, i tot plegat no va arribar a les quatre hores.
Tot i així, em vaig llevar amb el cap molt més clar que la nit anterior i, encara que em dona la impressió que el meu cervell processava menys que una truita a la francesa, el dia va funcionar millor. No per llençar coets, però acceptable.
Avui ja sóc jo. Set hores d’una son adequada m’han tornat a la vida.
La meva amiga diu que les emocions fortes, tant si són bones com dolentes, provoquen estrés. Potser té tota la raó.
I és que ja tenim una edat....

Espectacular

Ahir a la tarda vaig anar a Barcelona, a fer unes gestions amb la meva mare.
En acabar, com sempre, la vaig portar a casa seva.
Un cop som allà, tenim el costum de repassar les plantes. Sempre ens donem una volteta, comentant com evolucionen, mirant les noves adquisicions, i celebrant brots nous i plantes revifades.
Mentre obria la porta, em va dir: "avui veuràs una flor que segur que no coneixes". I així va ser.
En un test no gaire gran, i producte d'una ceba, hi havia la flor espectacular que heu vist. Em va semblar preciosa. No n'havia vist mai cap de semblant.
De seguida vaig pensar en fotografiar-la per penjar-la al bloc i, com que en una de les jardineres d'obra, amples i fondes, que voregen tota la terrassa, en tenia una altre, amb poncelles incloses, li vaig demanar de portar-me-la a Begues, ja que no duia càmera.
Ja em veieu pujant per la carretera de corbes amb tota la cura del món, amb el test falcat al terra del cotxe de tal manera que la flor no toqués enlloc.
I va arribar bé.
I aquí la teniu, per gaudir-ne tant com jo ho faig!

Amor ideal

Junts i sols al bell mig
de tothom
Quan les mirades es troben
el mon s’esvaeix al voltant
dins d’una boirina
llòbrega, espessa
La llum ets tu
tu ets la drecera
I t’estimo sense reserves
amb alegria, amb empenta
I t’espero, i et somio
i et crido, i et beso
I t’estimo, i t’estimo....

Balls llatins

Tot aquest curs, des de l'octubre, vaig a classe de balls llatins.
És una classe només per a dones, en la que s'aprenen els passos individuals bàsics d'una colla de balls típics de llatinoamèrica.
Qui em conegui una mica, el primer que es preguntarà és què coi hi faig jo envoltada d'aquesta música. No te res a veure amb els meus gustos.
Hi ha diverses raons que em varen empènyer a inscriure-m'hi.
Els meus pares eren uns grans ballarins de joves. Fins i tot els hi deixaven fer tots sols un ball a l'envelat de festa major.
A mi aquest gen del ball no em va arribar. Gens, ni una engruna. De fet, sóc molt però que molt patosa ballant. I no m'agrada. Sovint m'incomoda.
Amb els anys, però, m'ha anat fent gràcia el fet d'unir-me als amics quan ballen. I sóc un desastre, i només ho acostumo a fer després d'unes copetes de cava....
Em va semblar que si feia algun tipus de classe de ball adquiriria una certa desimboltura.
També vaig pensar que era una bona manera de fer exercici, diferent del que practico habitualment, la natació.
Amb els dos dies a la setmana de piscina, el ball i algun que altre dissabte fent el gimnàs que em va recomanar el reumatòleg, ja està bé per mantenir-me.
Tinc a més la gran sort que la professora és metgessa, i m'orienta sovint sobre les posicions adequades per no perjudicar-me.
Així que ja em veieu ballant merengues, batxates, salsa, samba (mira que se'm fa difícil la samba), swing i una colla més d'estils que ara no recordo.
Als inicis, em va costar força acostumar l'oïda en aquestes músiques. Excepte el swing i algunes peces fetes només de percussions, tot el demés se'm feia difícil.
Però t'hi vas fent. I ara, no és pas que m'agradin, però ja no em molesten.
I sóc capaç de deixar-me anar i gaudir-ne.
No és que n'hagi après massa, doncs sóc massa rígida encara, però conec els mecanismes bàsics i m'ho passo d'allò més bé ballant. I rient força, és clar.
El curs vinent hi penso tornar. Potser n'aprendré una mica més, però el que és clar és que tinc assegurats uns vespres divertits i sans per al meu cos.

Qui els entengui...

Ja han passat un parell de dies, i l'emprenyada primera s'ha esvaït, però no pas per això vull deixar d'escriure'n, ara que tinc temps.
No entenc com un govern pot fer una "badada" com aquesta, per dir-ho suaument.
Em dóna tota la impressió que han tirat enrere només per la pressió mediàtica i, és clar, perquè si no, d'entrada ja a Tarragona, els hi tancaven l'aixeta.
Tinc piscina a casa, i m'agrada l'aigua d'allò més, però, mentre l'estat dels embassaments sigui tant precari, mai se m'acudiria fer servir aigua de boca per omplir-la. En tretze anys que fa que vivim a Begues, la nostra comunitat l'ha buidada només una vegada per fer-hi reparacions, i només fins al nivell necessari per arreglar-la. A més, la finca té un pou que és de on ha tret sempre l'aigua per al jardí.
Un trenta per cent de capacitat dels embassaments no és un volum gaire galdós, com per pensar en malbaratar l'aigua d'aquesta manera.
Segueixo i seguiré fent servir l'aigua de les verdures per a regar, a més de la primera aigua de la dutxa. Me'n sobra i tot!
De fet, estic buscant un bol adequat, d'un color ben llampant, per deixar-lo habitualment en aquell raconet de la cuina...

Matinada

M’he despertat massa d’hora
de matinada
i no he volgut tornar
a dormir

La teva imatge
el teu somriure
i la suau remor
de la pluja
m’han fet companyia
fins que les ombres
s’han esvaït

Reflexions d'un matí de Maig

Ets una dona forta. Potser no tant com voldries, però ets forta.
De tant en tant, t'arrossegues dins del fang, com tothom, suposo, però poc després ets capaç d'aixecar-te i purificar-te amb una dutxa alliberadora.
Les circumstàncies t'han portat fins aquí, però estàs intentant redreçar la teva vida.
Encara no tens clar si seguiràs en solitari, que és el que voldries, o caminaràs fins al final amb la companyia triada en un moment poc propici.
L'estimes, i molt, i no pots posar gaire objeccions, doncs està canviant a marxes forçades.
Quan tot el tractament acabi, hauràs de triar.
També hauràs de decidir aviat com ho encares tot plegat per tal d'acabar els estudis, espina clavada dins l'ànima.
Fa un temps que t'adones que necessites reprendre el que feies de jove: tardes de lectura, poesia, bona música.
N'has perdut el fil. No recordes les lletres del Llach i això t'entristeix. No recordes els poemes; només les sensacions que et produïen. S'han esvaït molts dels llibres de la teva memòria i les teves mans, ara maldestres, no són capaces de reproduir al piano les melodies que abans fluïen fàcilment.
Molts anys i massa medicaments...
També això intentes controlar. Estàs aprenent a viure sense antiinflamatoris, que no és fàcil, provant de mantenir una forma física adequada.
Afluixes amb el cafè i proves de dormir una mica més.
El teu cor, bé, estima el que estima i com ho estima però potser, amb el temps, tot plegat també pot canviar. La vida t'ho dirà.
De la mateixa manera que t'has llançat a parlar anglès sense vergonyes, aconseguint una certa fluïdesa, també et vas llençant poc a poc a la piscina de la vida, passant per sobre de les pors i les angoixes per tal d'arribar al final del camí amb la feina feta, si més no en bona part.
El destí i el teu esforç ho faran possible.
Ets una dona forta. Potser no tant com voldries, però ets forta.

Potser tornarà

Ploro per dins
però avui no me'n surto
Aquests ulls, massa vermells
i brillants, delaten
la meva angoixa

I m'ofego per dins
i per fora
amb un neguit
intens i profund

Dia feixuc sense
resposta per calmar
el meu anhel

Tornarà, potser,
la vida sense vida
el camí sense destí
el caminar a les fosques
el demà sense avui

Mares

Jo tinc dues mares "extra".
Potser, inconscientment, he omplert una mancança. Potser he tingut la gran sort de comptar amb dues persones que, des de que em coneixen, han tingut cura de mi, tant a nivell físic com emocional.
De ben petita, i degut als horaris de feina dels pares, la Montserrat, la meva "mama dos", em venia a llevar i, un cop vestida, em donava esmorzar a casa seva, amb les seves filles.
Era sorprenent la delicadesa amb què ho feia, carinyosament, amb paciència infinita.
Sempre hi he comptat, amb ella, i de fet, encara és així. M'aconsella de moltes coses i sempre m'ajuda en el que pot.
Ara, tota valenta i amb l'empenta que sempre l'ha caracteritzat, amb més de vuitanta anys s'ha decidit a obrir un bloc.
La meva admiració més sincera.
També tinc una "marona", que ja m'ha conegut de gran, però que igualment em fa tota la confiança i em guia en moltes coses.
Les converses amb ella s'allarguen i les estones es fan curtes.
I també em fa saber que m'estima. Els petits detalls, per a mi molt grans, omplen la nostra relació.
És una ferma seguidora d'aquest bloc, i sempre em comenta el que escric.
Sóc molt afortunada de gaudir de tots dues. M'ajuden en el camí de la vida.
Me les estimo i comptaré sempre amb elles, siguin on siguin.

Consol

No erres del tot el camí
quan pateixes per petites coses
sempre hi ha el dubte
potser tot s’esfondrarà abans d’hora

No hi ha més consol
que mirar-te els ulls
i tirar endavant, malgrat tot
amb alegria i fermesa
fent camí, ara que les fonts
són ben plenes

10-05-1983

Ja se que és un dia com qualsevol altre, i també tinc clar que l'enyoro tant com ahir o com ho faré demà, però sempre, en quan s'acosten aquestes dates, m'omplo d'una certa tristesa, d'una certa melangia.
I aquest any se'm fa, si encara ho pot ser, una mica més feixuc. I és que sembla una data molt assenyalada.
Vint-i-cinc anys sense el pare són molts anys.
Encara em costa de creure que només en vaig gaudir dinou al seu costat, i que n'he viscut una colla més sense ell.
Van ser molt importants, aquells dinou.
Tot i les guerres que varem mantenir en l'últim parell d'anys, mescla de la meva adolescència i la seva por a perdre'm, el vaig tenir sempre al meu costat.
Encara que era un pare prou recte, el seu afecte era sempre molt present.
Home dolç i atent, em va dedicar moltes, moltíssimes hores, tant explicant-me histories de la seva mare, a qui adorava, la iaia Paca, a la que sembla que dec el meu caràcter i un parell de pigues especials en aquell lloc on s'acaba l'esquena, com fent-me participar de les manualitats que feia al petit taller que tenia instal·lat als baixos de casa nostra, i a on fèiem anar xerrics, ribots i tota classe d'eines per tal d'arranjar qualsevol cosa espatllada, com per fer una caseta de fusta per als ocells o alguna altre idea engrescadora.
I gaudíem de la companyia mútua.
Cantaire en la seva joventut dels Cors d'en Clave de Mollet del Vallès, a on vivia, em va inculcar el gust per la música i no va deixar mai de gaudir cantant i recitant.
Li encantaven els boleros, que sempre formaran part del meu record cantats a l'uníson dins del cotxe de camí del conservatori, i les cançons patriòtiques catalanes.
Fa molt pocs dies, em vaig emocionar profundament en un concert amb L'emigrant, que em va portar directament a ell.
I me l'estimo, i molt.
Ha estat l'artífex en bona part de qui sóc jo ara, i m'ha dedicat, sobretot, molta il·lusió.
I encara no en se gaire, de viure sense ell.
El meu record constant, i el petó més gran que pugui arribar allà a on ets, són per a tu, pare.

Pluja

M'he llevat amb una cantarella fina, una melodia que, per escassa, encara és més volguda. I és que plou.
Finalment ens ha tocat la grossa, com ben bé ha dit algú, i sembla que una llevantada sense complexes, potent però mesurada, ha arribat a casa nostra.
Mentre pujava la carretera de Gavà a Begues, en mig de la muntanya, tot el meu paisatge era d'una grisor espessa, emboirada, amb tot d'arbres amarats d'aigua, regalimant, aquell soroll a sobre del cotxe, i els neteja vidres funcionant constantment...
Ara a casa, des del jardí, només veig la primera filera d'arbres per sobre de les teulades del davant, com si la muntanya del darrera no existís, amb tant de blanc.
I això continuarà. Les millors previsions es van acomplint, i en tenim per un parell de dies més, d'aigua.
Aconseguirem boscos humits, natura verda, aire net i potser un vint per cent més de reserves als nostres pantans.
Mentre tot això no ens faci baixar la guàrdia....

Coloraines

Ahir al vespre, algú amb qui no tinc molta confiança em va fer un comentari sobre les meves mitges. Com que anava amb texans, trobava a faltar les coloraines a les meves cames.
Pel to de la conversa, vaig voler indagar una miqueta, per saber del cert per on estàvem caminant.
Va anar dient que no tothom s'atreviria a vestir-se com jo, que em quedava molt bé tot plegat, això sí! Que el to de les ulleres, un fúcsia picant, era força llampant i va acabar dient que soc molt "canyera".
M'agraden els colors llampants per a les ulleres. Les anteriors blau elèctric.
Ara mateix, no em veuria ni de conya amb unes muntures discretes. No fa per a mi.
I les mitges. En tindria un fotimer, tantes com mocadors per al coll, plenes de coloraines. Floretes, ninotets, quadres... M'agraden per combinar amb una faldilla de color llis.
I és que jo soc així. Ni més ni menys.
No hi ha cap intenció amagada al darrere. Tant sols intento sentir-me a gust amb la meva imatge, i això passa per aquestes coses que he explicat.
És absurd intentar agradar als demés si no et sents convençuda amb el que portes, ja que hi ha tants gustos com persones. I és que no ho pretenc.
Ans al contrari, a qui no li agradi, que no miri!

Mocadors

Ara, moment en que comença la calor, arriba l'hora de deixar de posar-me els mocadors al coll.
Han passat a ser un senyal identitari tant fort que sempre m'angunieja una mica aquest moment. Sembla que et falta alguna cosa...
Tot va començar buscant una sortida a la necessitat d'abrigar-me el coll, degut a la deliciosa mescla de faringitis crònica i contractures musculars agudes que sempre pateixo.
De menuda vaig haver d'anar sempre amb jerseis de coll alt, ja fossin gruixuts o els famosos "cisne", i els vaig acabar odiant. Els mocadors van ser una opció diferent.
El tacte de la seda és fantàstic, els colors, engrescadors i els dibuixos, que cap de vosaltres veieu però jo sempre gaudeixo en desplegar-los i plegar-los cada dia, genials.
És el meu regal favorit d'aniversari.
A la pregunta de la mare de què vull de regal, ràpidament sorgeix la contesta: "un altre cop?, sempre et regalo el mateix!"
Però és que m'encanten.
En tinc un calaix ple, de tots colors i mides, que sempre procuro combinar amb la roba que duc.
I m'hi sento bé amb ells. I s'amaren del meu perfum. I em donen un puntet especial.
Els amics, de tant en tant, també me'n regalen, i saben que em fan feliç.

Luxe

El passat divendres per la tarda vaig anar a Barcelona per tal de fer-me una prova mèdica i, de pas, comprar-me unes sabates.
Sempre que aterro en una consulta mèdica aprofito l'estona (¿?) llegint qualsevol d'aquestes revistes del cor que hi acostumes a trobar. He de dir que no m'interessen gaire però sento una certa curiositat per veure com viu tota una colla de gent dins d'un aparent luxe, quan sembla que tot el que han fet per merèixer-lo és néixer en una casa important, sense mèrits propis. A més, aquesta informació, de tant en tant, et serveix per no estar gaire desfasada en mig de moltes converses.
I mentre esperava que em cridessin, vaig fullejar-ne una de les més habituals. Més o menys com sempre.
En sortir de la prova, tot esperant els resultats, em va cridar l'atenció una revista diferent. No en recordo el nom, però bàsicament estava dedicada al luxe. Però el luxe amb lletres ben grosses.
Espero que la meva cara no reflectís gaire l'astorament que vaig sentir en veure anuncis de joies d'un luxe aclaparador, avions privats per als "viatgets", amb unes comoditats inimaginables, centres de vacances increïbles, robes d'alta costura i tot de coses per l'estil. Tot desmesurat.
Potser soc una mica estranya, però estic completament segura de que no es necessita tant de luxe per a ser feliç. De fet, no se'n necessita gens.
Penso que avui en dia tots tenim les necessitats més bàsiques ben cobertes i una vida prou còmoda. És clar que sempre ens manquen coses i hi ha temporades en que s'han de fer força números per quadrar totes les despeses, però tot i així, crec que no ens podem queixar gaire.
Em va quedar clavat al cervell l'avió privat. Quina barbaritat de diners deu de costar enlairar un aparell d'aquests?
Potser si l'individu en qüestió s'acomodés, ni tant sols una vegada, a anar en un avió dels "normals", això sí, en els millors seients, i destinés el diferencial econòmic per a obres benèfiques, hi hauria gent que milloraria substancialment la seva vida i potser ell, veient-ne el resultat, dormiria una mica més tranquil.

Tendresa

Et reconec la tendresa
en l'alegria amb que em mires
somriure ample
també en l'esguard tranquil

Et reconec la tendresa
en les paraules
calmades i planeres
o d'emoció intensa

Et reconec la tendresa
en els neguits deslliurats
en les converses
en els papers escrits

Et reconec la tendresa
Et reconec, tendresa
Et conec