Em costa dormir

Ahir em va trucar una de les meves millors amigues, sempre pendent i atenta.
En mig de la conversa va sortir, com no, la meva incapacitat per dormir d’aquests dies.
Jo li comentava que m’havia sorprès, aquest cop, ja que el dilluns havia tornat a casa molt animada.
El munt de coses a preparar de cara a les colònies musicals del proper cap de setmana em va fer arribar a casa força engrescada.
Em quedava poc temps per dormir, però encara hi va haver menys fortuna.
En tres hores ja estava desvetllada.
El pitjor però, va ser a l’endemà, en que em vaig llevar amb una sensació d’embotament increïble, molt superior a d’altres vegades.
Tot el dia vaig estar neguitosa.
Estava convençuda que la nit següent dormiria sense problemes, i tot plegat no va arribar a les quatre hores.
Tot i així, em vaig llevar amb el cap molt més clar que la nit anterior i, encara que em dona la impressió que el meu cervell processava menys que una truita a la francesa, el dia va funcionar millor. No per llençar coets, però acceptable.
Avui ja sóc jo. Set hores d’una son adequada m’han tornat a la vida.
La meva amiga diu que les emocions fortes, tant si són bones com dolentes, provoquen estrés. Potser té tota la raó.
I és que ja tenim una edat....