Reflexions d'un matí de Maig

Ets una dona forta. Potser no tant com voldries, però ets forta.
De tant en tant, t'arrossegues dins del fang, com tothom, suposo, però poc després ets capaç d'aixecar-te i purificar-te amb una dutxa alliberadora.
Les circumstàncies t'han portat fins aquí, però estàs intentant redreçar la teva vida.
Encara no tens clar si seguiràs en solitari, que és el que voldries, o caminaràs fins al final amb la companyia triada en un moment poc propici.
L'estimes, i molt, i no pots posar gaire objeccions, doncs està canviant a marxes forçades.
Quan tot el tractament acabi, hauràs de triar.
També hauràs de decidir aviat com ho encares tot plegat per tal d'acabar els estudis, espina clavada dins l'ànima.
Fa un temps que t'adones que necessites reprendre el que feies de jove: tardes de lectura, poesia, bona música.
N'has perdut el fil. No recordes les lletres del Llach i això t'entristeix. No recordes els poemes; només les sensacions que et produïen. S'han esvaït molts dels llibres de la teva memòria i les teves mans, ara maldestres, no són capaces de reproduir al piano les melodies que abans fluïen fàcilment.
Molts anys i massa medicaments...
També això intentes controlar. Estàs aprenent a viure sense antiinflamatoris, que no és fàcil, provant de mantenir una forma física adequada.
Afluixes amb el cafè i proves de dormir una mica més.
El teu cor, bé, estima el que estima i com ho estima però potser, amb el temps, tot plegat també pot canviar. La vida t'ho dirà.
De la mateixa manera que t'has llançat a parlar anglès sense vergonyes, aconseguint una certa fluïdesa, també et vas llençant poc a poc a la piscina de la vida, passant per sobre de les pors i les angoixes per tal d'arribar al final del camí amb la feina feta, si més no en bona part.
El destí i el teu esforç ho faran possible.
Ets una dona forta. Potser no tant com voldries, però ets forta.