La cara fosca

Avui ha estat un dia peculiar.
Avui m'he enfrontat a unes boires que fa molt de temps tenia ganes d'esvaïr, i així ha estat.
Ja de bon matí he enllestit la més important.
Amb educació i crec que bon fer, he exposat el meu punt de vista a algú que no admet crítica.
He de confessar que m'ha costat una mica, tot i que fa massa temps que ho volia fer.
El resultat, trist i de molta baixesa alhora que previsible, però sorprenentment alliberador.
M'ho he mirat de lluny i m'he quedat molt tranquil·la. Em calia.
Amb aquesta pau que m'ha acompanyat la resta del matí m'he disposat a encarar la nova reunió amb el comitè d'empresa.
Aquell sindicalista pretensiós i mal educat, exaltador de masses, que sempre m'ha posat nerviosa, avui m'ha tornat a posar a prova.
Me n'he sortit.
Fins i tot li he mantingut la mirada amb un posat fred, gèlid fins i tot, sense perdre ni un bocinet de tranquil·litat.
M'ho he tornat a mirar de lluny. I m'ha anat molt bé.
He hagut de menjar en poc més de deu minuts, però he tornat a treballar molt satisfeta.
Hi ha dies en què gaudeixes del millor de les persones. Avui no. Avui m'he enfrontat a la cara fosca.
Tots tenim neures, però és bàsic el saber respectar als que ens envolten.
Qui no ho fa així, no paga la pena. De cap de les maneres.
I encara que et costi, te n'allunyes. Sense complexos. Amb força i serenor, com jo he fet.
Per sempre més.