Com sempre, l'aigua et fa miracles.
Ahir tornaves a casa al vespre, amb aquella mescla de cansament i atordiment tan coneguda que et pren forces. El cel era encapotat com el teu cap, però la temperatura convidava a un bany.
Reconeixes que et va costar, però finalment et vas canviar de roba i vas baixar.
Et va sorprendre l'aspecte de l'aigua, un punt tèrbol, contrastant amb la transparència habitual, però feia conjunt amb el vespre.
Et vas capbussar i vas començar a nedar amb aquella calma que prepara el cos, i, poc a poc, vas anar trobant el ritme.
Ets molt lluny del que podies fer, però, encara que lentament, vols aconseguir recuperar la forma física.
Així, la grisor t'envoltava per dins i per fora, però la sensació era agradable.
Si reposaves panxa amunt, tot el que veies era una massa espessa de núvol, amb els arbres a la vora, que no feien sinó acompanyar amb la foscor del seu verd vespral. I si et capbussaves, aquell punt tèrbol desdibuixava les rajoletes que de dia llueixen un garbuix de tons blau cel.
Però amb l'esforç i les braçades la teva grisor es va anar fonent amb el paisatge i, com en una osmosi, es va afegir a la resta, alliberant-te.
En tornar a casa les forces eren renovades i creus que mig veïnat et va sentir cantar al bany mentre banyaves a la mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada