Violetes

Estàs trista. Immensament trista. Amb una tristesa fonda, que ve de molt endins, i et rossega fins els racons més desconeguts de cos i ànima.
No parles. No en parles gaire doncs tothom diu que és normal, que forma part del procés del dol.
I t'amagues. Només tens ganes d'aïllar-te, de tancar-te en aquelles parets que et duen a una vida antiga, i cuidar les plantes a l'hora del sol.
Però no fa sol. Núvols, aigua, fred i vent és el que t'ofereix la natura encara que necessitis l'escalf del sol a l'esquena per sobre de totes les coses.
I cuses. Penses que el resultat serà bonic -ja n'has fet la prova-, però ara els fils són més feixucs que fa uns dies, i les vores massa llargues.
Demà nedaràs abans del cant, o es quedarà en un intent de posar en marxa el cos que t'ha tocat i que cada dia necessita més i més pastilles per funcionar, però et fas el propòsit de mirar-te les bombolles buscant engrunes de felicitat. I després miraràs de treure la veu a l'hora que expulses uns quants dimonis carregats de pena.
Provaràs de tornar a casa alleugerida.
I potser farà sol el divendres mentre culls un pom de violetes.