Miquel Martí i Pol

En Miquel Martí i Pol és un dels meus poetes preferits.
És una d’aquelles persones que no han necessitat fer el que avui considerem grans coses per saber que han gaudit d’una vida intensa i plena.
Els seus poemes així ho demostren.
Crec que la intensitat de la vida no es mesura per la quantitat d’àlbums de grans viatges que podem lluir davant els amics, ni tampoc per les coses físiques que hem aconseguit amb diners. Ni tant sols, tot i que són molt importants, per el nombre d’amics que sovint veiem.
Si heu vist la pel•lícula “Tous les matins du monde” , hi ha un moment en que en Marais creu que St. Colombe s’ha tornat boig ja que està tancat en una caseta de jardí, dedicant tot el seu temps a compondre i tocar per la seva esposa, ja morta. En quant el qüestiona, St. Colombe li parla de la intensitat de la vida que porta. I no, no està boig, només gaudeix dels seus records de la millor manera que sap, amb música.
El millor exemple que he tingut d’aquest tipus és el Josep Barri, algú de qui ja he escrit i que, tot i viure una malaltia cruel, va conservar fins al final la capacitat d’engrescar els que l’envoltàvem i, sobretot, de fer-nos pensar.
Les paraules de Martí i Pol sempre m’asserenen. Tenen el punt just que necessito; m’ajuden a trobar el camí.
Un llenguatge planer i una expressió franca t’atrapen, t’endinsen en el seu món, que també és el teu. T’omplen de vida interior.
El proper dissabte tindré el goig de llegir-ne un d’aquests poemes dins la celebració de Sant Jordi que fa la coral.
Provaré d’estar a l’alçada i transmetre el que volen dir les seves paraules.