Us pot semblar força estrany, però sempre he tingut la sensació de no tenir família.
Les últimes reunions familiars que recordo son, per part de la mare, quan anava a buscar la mona a casa del seu germà, ja que el meu cosí m’és padrí, i per part del pare, potser una mica més enllà per celebrar el seu sant i els dels seus germans; però tot plegat es va acabar en la meva primera adolescència.
Sempre explico, amb una mica de pena encara que no ho faci veure, que a casa, quan ens reunim tots, som tres.
I ho enyoro. Enyoro els riures i fins i tot les discussions, el munt de copes i plats per fregar i totes aquelles coses que faig amb els amics quan ens trobem.
Avui ha estat un dia molt especial. Els cosins Peix, (per part de mare), hem aconseguit reunir a la família. Hem aprofitat l’avinentesa que el meu tiet avui ha fet vuitanta tres anys i que a més la meva cosina es diu Montserrat per trobar-nos a casa seva.
Les abraçades, els petons i alguna que altre llagrimeta s’han succeït una bona estona, per retornar a l’hora de marxar.
I hem dinat junts, i hem xerrat força, i ens hem conegut una miqueta.
Ha estat emocionant el veure els dos germans mirant-se amb tendresa i xerrant de les seves coses. Tot i que els dos tenen problemes de memòria per als esdeveniments recents, tenen gravades profundament totes les vivències de petits. I he descobert coses de la família.
El millor de tot, és que ho farem perdurable. Ja hem establert que a l’octubre, per Sant Francesc, ens veurem a casa nostra i a l’abril, com avui, a casa seva.
I em sento acompanyada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada