Tresa

Els migdies, a l'hora de dinar, aprofito normalment d'una bona estona de tranquil·litat al laboratori. M'assec a l'ordinador i, a més de llegir tota la pila de correus de tot tipus que els amics em van enviant pel matí, entro al bloc. Bé, entro al meu i a uns quants més que m'agraden força.
És una estona distreta en que m'aïllo d'aquella colla de cartutxos de silicona que sempre m'acompanya, i de la paperassa. Sobretot de la paperassa.
Aquest migdia, en intentar entrar al bloc, l'ordinador no m'ha deixat. He intentat d'entrar a d'altres blocs, i tampoc. He anat a un altre ordinador, que bàsicament està connectat a un aparell i te una altre configuració, i tampoc. Ooohhh!!!
Desprès d'insistir unes quantes vegades, per fi hi he entrat, però tota l'estona ha anat lentíssim. Quina llauna! De seguida m'ha vingut al cap tota la problemàtica de blocat i m'he esverat. Mira que si aquests ara tampoc funcionen?
Com sempre que tinc problemes d'aquest tipus, he enviat un mail a un bon amic amb qui he compartit alguna que altre guerra tècnica de bloc, per veure què passava, i he començat a treballar.
Poca estona després, he hagut de baixar a la zona de la recepció de l'empresa.
Per casualitat, quan baixava les escales, he vist a la Tresa.
La Tresa és aquella companya de la que ja vaig escriure, que està lluitant contra el càncer, i a la que feia dies que no veia.
He baixat corrents les escales i la he abraçat, tot fent-li un petó d'aquells ben forts. I m'ha mirat amb tristesa, girant el cap a dreta i esquerra.
El seu fill gran també hi era, i els seus ulls també eren tristos, molt tristos.
Els hi acabaven de donar una mala noticia. Un altre tumor, ara força gran, ha crescut ràpidament dins el seu cervell, i han de tornar a obrir. Ràpidament.
He fet el cor fort, però no he sabut dir gaires coses. Estava aclaparada.
Una altre gran abraçada i un petó han segellat el que semblava un comiat, en mig d'un munt de gent.
I he tornat al laboratori.
Llavors he vist la contesta diligent del meu amic, que ha provat ràpidament el funcionament del seu bloc.
I m'he sentit estúpida i superficial.
Com podia estar molt poca estona abans amoïnada per aquella fotesa? I per allò he emprenyat un amic?
Fins i tot he hagut de pensar la resposta, que era el mínim que podia fer, ja que no em sortia. No sabia què escriure.
He trigat un parell d'hores en desfer aquell nus a la gola, provant de no pensar gaire en el perquè a algunes persones la vida sempre els és difícil. Perquè per a ells la prova és molt més dura.
Confio en que la recompensa estarà a l'alçada.