Dies buits de mirar endins.
Travessant tempestes conegudes
a cavall de les onades
m'he reduït a un jo físic
quasi sense ànima.
Ni el camí de llums
ni el paisatge m'han fet volar
més enllà d'aquest estricte àmbit.
Ara, sembla que vorejo
obstinadament
un claustre solitari i agradable
tot provant de retrobar l'aire
el meu jo important
el meu viatge.
2 comentaris:
Sàpigues que es una sort! Hi ha gent, molta, que li cal anar lluny per viatjar. Hi ha gent que cal que li diguin que ha d’aprendre a cada viatge. Es una sort doncs. La sort de viatjar al teu interior. O des del teu interior
Caram Tresinores!
Sempre m'encoratges!
La veritat és que crec que tens raó. El propi interior és el viatge més important, i alhora el més fascinant.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada