Plomes

Aquests dies estic a casa sola, aprofitant la última setmana de vacances.
A més de passar molta calor i barallar-me amb l'estructura de les molècules aprofito per fer algunes de les feines que encara s'han resistit.
Avui li ha tocat al sofà.
Mai hauria dit que aquest cop em donaria tanta feina i, a més, em divertiria això de rentar les fundes del sofà.
Resulta que els coixins que fan de braços són farcits de plomes, moltes plomes.
Jo tinc el costum de moure'ls amb força per tal que recuperin el seu volum i ves aquí que, amb el pas dels anys, les costures internes han cedit.
En obrir-los un núvol de plomes ha voleiat per tot el menjador, i fins i tot sortien a la terrassa.
Ja em veus a mi perseguint i escombrant plomes sense saber si riure o emprenyar-me.
He necessitat una bona estona per reduir-les al seu espai original, bé, original des que varen entrar a casa meva dins d'un sofà, i anar cosint els estrips de les costures.
Ha estat una situació còmica, d'aquelles en que m'agradaria haver vist les cares que he anat fent.
De la sorpresa a l'enuig i a les ganes de riure.
Recordaré aquest episodi uns quants dies ja que, tot i que he escombrat unes quantes vegades, encara veig alguna petita ploma pels racons.
Encara mantinc el somriure d'orella a orella en pensar-hi.