Avui hem viscut el primer gran xàfec, que marca la inexorable fi de l'estiu.
Ens ha agafat tot passejant el gos, i ens hem hagut d'aixoplugar una bona estona en un porxo dels que hi ha a banda i banda de l'entrada del col·legi de les monges.
Hem passat així la primera tronada i tot seguit hem tornat ràpidament cap a casa.
Avui porto posada la samarreta d'una coral amiga, d'un vermell llampant, i en arribar a casa m'he plantejat si me l'havia de canviar, doncs tot i que no era xopa, les espatlles eren força humides.
La tronada ha estat important, i el següent embat ha deixat anar durant una bona estona una quantitat molt abundant d'aigua.
Hem decidit dinar a la terrassa, asseguts una mica més lluny de la barana del que tenim costum, i l'espectacle ha estat d'allò més plaent.
Els llamps i, sobretot, els trons, sempre he pensat que aquí a Begues agafen una dimensió que no es pot viure a ciutat.
El bosc, mig esborrat degut a la cortina d'aigua, juntament amb aquell cel carregat, el soroll de la pluja i les olors de bosc humit ens han acompanyat mentre fèiem un àpat especialment agradable.
La natura, amb la seva grandesa, sempre ens proporciona moments màgics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada