Hola Mercè! Resposta difícil, si és qu hi és. Suposo que la gràcia està en fer lligar del tot cap i ànima, i això pot ser feixugament llarg. Gràcies per deixar aquí les teves lletres!!
Jo crec que no diem mai Adéu. Aprenem a conviure amb un fins sempre. Jo vaig perdre l'oncle fa quasi bé un any i he assumit aquest fins sempre. Cada dia menys dolorós, cada dia més natural. L' Adéu sovint ens marca el rostre i l'ànima. El Fins sempre ens fa fins i tot dibuixar somriures amb els records i les imatges dels moments viscuts i compartits. Quan el meu oncle vivia podia passar setmanes sense parlar amb ell. Ara molts dies em descobreixo a mi mateixa pensant en ell, recordant-lo i sentint fins i tot la seva veu llunyana, el seu piano sonant ..i sempre em fa somriure. Quin fins sempre tant bonic.!
Crec que hi ha molts tipus d'adéus. Si la distància esdevé per causa de la mort, és ben bé com dius tu, només t'acomiades d'un cos. La seva ànima i el seu record sempre seran teus. No s'esborren. Hi ha però altres tipus d'adéus, que tu també coneixes, que, en funció de les circumstàncies, de vegades es fan a contracor. Petonets!
TENS raó, hi ha molts tipus d´Adéu, però fins i tot quan la mort no n' és la causa, són més suportables si els convertim en un fins sempre. Ajuda a recordar els bons moments i sobre tot a no sobrevalorar allò dolent o doloros que t'han causat. Jo vaig aprendre aquesta lliçó fa temps i tot i que de vegades la vida et posa davant situacions similars, ja no reacciones de la mateixa manera. Madures i aprens. Poter és l´edat (i les canes, je je je) o potser és la sabiduria amb la que la vida ens va adoctrinant. El secret és estar sempre obert a nous aprenentatges .
7 comentaris:
Cesca... anonimament sóc la Merce amb B ... bufa.. bona pregunta , quan de temps és necessita per dir adeu encara que ja t'haguessis acomiadat ?
Hola Mercè!
Resposta difícil, si és qu hi és.
Suposo que la gràcia està en fer lligar del tot cap i ànima, i això pot ser feixugament llarg.
Gràcies per deixar aquí les teves lletres!!
Jo crec que no diem mai Adéu. Aprenem a conviure amb un fins sempre. Jo vaig perdre l'oncle fa quasi bé un any i he assumit aquest fins sempre. Cada dia menys dolorós, cada dia més natural. L' Adéu sovint ens marca el rostre i l'ànima. El Fins sempre ens fa fins i tot dibuixar somriures amb els records i les imatges dels moments viscuts i compartits.
Quan el meu oncle vivia podia passar setmanes sense parlar amb ell. Ara molts dies em descobreixo a mi mateixa pensant en ell, recordant-lo i sentint fins i tot la seva veu llunyana, el seu piano sonant ..i sempre em fa somriure. Quin fins sempre tant bonic.!
Crec que hi ha molts tipus d'adéus.
Si la distància esdevé per causa de la mort, és ben bé com dius tu, només t'acomiades d'un cos. La seva ànima i el seu record sempre seran teus. No s'esborren.
Hi ha però altres tipus d'adéus, que tu també coneixes, que, en funció de les circumstàncies, de vegades es fan a contracor.
Petonets!
TENS raó, hi ha molts tipus d´Adéu, però fins i tot quan la mort no n' és la causa, són més suportables si els convertim en un fins sempre. Ajuda a recordar els bons moments i sobre tot a no sobrevalorar allò dolent o doloros que t'han causat. Jo vaig aprendre aquesta lliçó fa temps i tot i que de vegades la vida et posa davant situacions similars, ja no reacciones de la mateixa manera. Madures i aprens. Poter és l´edat (i les canes, je je je) o potser és la sabiduria amb la que la vida ens va adoctrinant. El secret és estar sempre obert a nous aprenentatges .
Totalment d'acord.
Malgrat la resta de vivències, els bons records han de ser perdurables.
el que estava buscant, gracies
Publica un comentari a l'entrada