Espardenyes

Ja he comentat que el passat dijous en vaig comprar unes espardenyes.
Virolades, com podeu veure a la imatge.
No em vaig poder estar de posar-me-les tot just vaig entrar a casa, i, en ajudar a la mama a la cuina, m'hi va caure una gota d'oli.
El problema es va solucionar fent unes quantes passades de pólvores de talc seguides d'una bona raspallada. Allò però, em va dur a la memòria un fet que va patir la meva avia materna, la iaia Ignasia.
Ella va néixer en un poble del Somontano, a l'Aragó, el 1896.
Podeu imaginar les dures condicions de vida.
Allà tothom anava amb espardenyes, de cintes, com les d'aquí, normalment negres.
No les rentaven, doncs deien que l'espart es podria, i, per tant, anaven agafant brutícia fins que les llençaven per velles.
La iaia, joveneta en aquell moment, tenia delit per unes espardenyes blanques.
A casa s'hi oposaven fermament, doncs ja us podeu imaginar el coloret que devien agafar en quatre dies.
Tot i així, suposo que va donar la barrila fins que les va aconseguir.
En estrenar-les m'imagino que devia caminar estranya, mirant de no embrutar-les, i, potser pel moviment una mica forçat, potser per una mica de mala sort, tot fent el dinar li va caure l'olla vessant part del menjar a sobre d'un peu.
I au!, sabatilles a la merda!!
I no li varen permetre el rentar-les. I va anar tot el temps que varen durar amb les taques.
I mai més les va comprar blanques.
La seva vida va ser dura, i les circumstàncies de tot tipus es varen anar encarregant d'escapçar-li moltes de les il·lusions.
Vaig compartir moltes estones amb ella, i l'anecdotari és important.
Ara, de gran, provo de posar-me en la seva pell per mirar de comprendre moltes de les seves reaccions.
Qui sap què hauria fet jo si m'hagués tocat viure una vida com la seva.