Aquesta frase ha sorgit emfàticament en una conversa amb una molt bona miga aquest migdia, i m'ha fet riure.
M'ha fet riure per l'idioma emprat, ja que parlàvem en català, com sempre, i també perquè ella està iniciant un procés que conec prou bé, doncs l'he viscut no fa pas massa.
Es referia a la relació difícil que manté amb un amic de la família. Algú a qui estima força i per qui ha fet molt, però que és molt voluble.
En funció de com bufa el vent, pot passar d'una relació molt propera a una distancia important.
I clar, això fa molt de mal.
Jo fa un temps que vaig decidir que em mereixo un respecte, i me l'he donat. Sense reserves.
Això, clar, m'ha portat indefectiblement en una distància de persones estimades, però és que jo ja no sóc la mateixa.
En celebro les coses positives, tot i que no arriben tan a dins com abans, i em miro més de lluny les negatives, doncs ja no em fan mal. O quasi bé mai.
Sento una certa tristesa, això si, quan veig evolucions estranyes, però no dono pràcticament cap mena d'explicacions, doncs no en tinc ganes.
Aprofito els bons moments que m'ofereixen, mentre procuro anar fent el meu camí, i segueixen essent importants en la meva vida, però potser de una altra forma.
Desitjo de tot cor que trobin l'equilibri necessari per ser felices dins seu, i que aprenguin a confegir un camí més planer que les porti a saber estimar sense patir i sense fer patir als que les estimen.
I jo, poc a poc, amb esforç, em vaig trobant a mi mateixa, mentre aconsegueixo que no em torbin gaire en la meva determinació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada