Estret

L'olla és al foc, però encara no em regala la cantarella de l'aigua bullint. Avui minestra de verdures.
Aprofito aquesta estona, doncs em sembla que torno a viure amb el cronòmetre a la ma. Tot ajustat.
Avui he plegat de treballar a l'hora que correspon, doncs crec que ja he compensat força les hores que he dedicat a la mama i els seus metges. Ho aniré espaiant, doncs aquesta hora de més em cal molt al vespre.
En arribar, després de fer un mos i obrir aquesta andròmina amb pantalla per tal de baixar el correu, m'he endinsat dins d'aquella bogeria de roba que s'havia instal·lat perillosament aquest cap de setmana a l'habitació de la planxa.
De vegades em meravello de com s'ho deuen de fer les famílies nombroses, doncs aquí, tot i essent només dos, es mou una quantitat de roba astronòmica.
He dedicat una hora i mitja a bon ritme, quasi sense respirar, a plegar, planxar i endreçar tota una munió de coses. I encara n'ha quedat força per planxar. Força.
Sembla mentida el temps que et pren la intendència d'una casa. Un temps irrenunciable, però que no satisfà gaire.
Poc a poc, vaig encabint totes les meves activitats culturals i de lleure, l'estudi, la feina i aquesta empipadora intendència en aquest marge estret d'hores que ens concedeix cada dia.