Mames

El divendres va ser un dia que em va omplir d'una mena de melangia que encara no he pogut deixar del tot.
Havia de ser un dia ple, que esperava amb il·lusió, però els esdeveniments el van anar desfilant d'aquella trempera.
Ja de bon matí, una conversa amb un amic, potser una mica més emboirat i trist del que jo voldria, que em va donar una noticia que podria definir com luctuosa.
La fi d'uns temps viscuts, intensos, importants i bonics, que difícilment tornaran a renéixer.
En acabar de treballar, al migdia, aigua.
Un moment de felicitat, sens dubte, però amb la feina de provar de posar aquest cos estovat i eixamplat en el punt de forma de que gaudia ara fa un any.
Després de l'esforç, camí de Barcelona, a on m'esperaven unes bledes "de mama", acabades de fer.
Un embús d'aquells monumentals em va fer arribar força més tard del que havia previst, i dinàvem a les cinc de la tarda.
Tot i que el menjar era deliciós, molt del meu gust, el cansament no me'l va deixar fruir amb tota la seva intensitat.
La tarda amb la mama, agradable, però amb un punt de nostàlgia tot veient aquella iaia riallera en què s'ha convertit.
És prou feliç, però em neguiteja veure com ha perdut facultats.
Vaig passar una estona a veure la meva segona mama, la Montserrat, i em vaig trobar una avia molt cansada, tant física com mentalment.
És una dona amb una enteresa excepcional, però les circumstàncies que viu passen molt per sobre de la seva condició física, molt precària d'uns anys ençà.
En marxar de ciutat, el record d'aquelles dones enèrgiques de fa uns anys es barrejava amb les imatges d'una tarda viscuda amb una barreja de tendresa, tristesa i molta estimació.