Adagio

Avui visc un tempo lent i una mica trist.
El cel, amb una grisor indefinida, neutra, no dóna pas a la llum, que arriba massa tamisada i tènue.
I jo visc empresonada dins d'un episodi de dolor, intens, sobtat i punyent que es va fer present ahir al vespre.
Havia estat un dia intens, amb aquell ritme endimoniat que últimament porto.
Potser vaig forçar massa a la piscina. Segurament la suma de tot plegat.
Al vespre, tot esperant el Tomàs, em vaig asseure a estudiar al sofà. Potser la posició no era gaire adequada però, en qualsevol cas, en el moment de voler aixecar-me, es va desencadenar tot. Amb una fúria inexplicable, amb una contundència absoluta.
I potser hauria plorat. Mentre feia el sopar hauria plorat.
Ara estic una mica abatuda, no només per la exigència del moment, sinó sobretot per la evidència de que, per molt que m'entesti a fer una vida el més normal possible, és molt complicat assolir el ritme que jo voldria dur.
Provo de pensar un discurs positiu, però ara no m'acaba de convèncer.
Em cal reposar cos i ment; deixar que la medicació i el repòs facin la seva feina.
I necessito la companyia de casa, i la joia que em durà estar amb amics tot el cap de setmana.