El proper dia vint-i-dos he d'anar a l'endocrina.
A més de controlar les meves tiroides, em vigila el pes.
Ella és l'artífex de que aconseguís aprimar-me, i encara ho és de què em mantingui.
Això no és gens fàcil. Gens.
Durant tot l'any vigilo força el que menjo, ja que tinc una facilitat enorme per anar sumant quilets, i aconsegueixo estar la major part del temps, com a molt, un o dos quilos per sobre del marge establert.
Així, en aquest marge, m'he fet a les formes del meu cos, i si la cosa es descol·loca em veig estranya. Em sento inflada, amb massa panxa, amb una certa papada...
A casa em diuen que estic massa pendent i potser és veritat, però mentre em mantinc em trobo molt millor.
Poques setmanes abans dels dos controls anuals em passa sempre el mateix: he de fer dieta rigorosa per regularitzar la situació, i de vegades m'anguniejo una mica.
Aquest cop la cosa s'ha complicat més del compte ja que en poc temps he fet dues d'aquelles inflades increïbles, producte de la meva disbauxa hormonal, i he de ser molt però que molt estricta.
Estic força més tranquil·la que d'altres vegades, ja que la cosa va funcionant i tot que el proper cap de setmana tinc dos sopars que hauré d'aigualir una mica, aconseguiré el que necessito.
Mantenir el pes és una qüestió de cap, i cap tractament ens funcionarà si no entenem les nostres limitacions a l'hora de menjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada