divendres, 10 d’octubre del 2008

Un peix d'aigua dolça

Avui he estat un peix guerxo.
En quan he arribat a la piscina, a quarts de tres, he somrigut tot adonant-me que només portava una d'aquelles lentilles d'un sol ús que faig servir habitualment per moure'm pel recinte esportiu.
No hi ha hagut més remei que posar-la a l'ull dret, que és el que més dificultats té.
He anat a nedar sense gaire ànims, tot pensant que si aconseguia fer cinc o sis llargades em podria donar per satisfeta; fins i tot m'he plantejat de no anar-hi.
En quant m'he endinsat a l'aigua, tot ha canviat. M'agrada tant!
Només el fet de veure aquells grapats de bombolles que em passaven per davant de la cara a cada braçada, afegits al reflex ondulant del sol, m'ha elevat l'esperit.
A més, he tingut la gran sort que el carril a on nedo ha quedat buit quasi bé tota la estona, i m'he pogut dedicar a nedar poc a poc, per tal d'adequar l'esforç a la meva minvada bufera.
I he anat fent, tranquil·lament.
En arribar a la primera dotzena, m'he adonat que la respiració funcionava una mica més bé, i he seguit, amb el ritme ben pausat, tot provant de portar la posició del cos més adequada, gaudint de tot plegat.
I, xino xano, he aconseguit arribar a les trenta que acostumo a fer. No m'ho podia creure!
La salutació d'aquell avi que em trobo tot sovint, i la capbussada del final, en la que em dono empenta de sota estant per tal de pujar d'una revolada l'escala m'han fet sentir molt feliç, tot donat gràcies per aquells moments únics, i per la forma física que tot i els meus problemes de salut aconsegueixo mantenir.