Racisme

Aquests dies, davant la elecció del president dels USA, hem sentit a parlar molt de racisme.
Jo, que sóc nascuda als seixanta, he viscut molt d'aprop aquesta xacra.
Us puc explicar que, quan tenia disset anys, vaig tenir la sort de viure un enamorament a primera vista.
Era a la biblioteca, recollint informació per a un treball de l'escola, i recordo que era un dia en què em sentia molt a gust.
Encara que no ho sembli, els meus cabells, si són llargs, tenen una gran tendència a rinxolar-se, amb uns tirabuixons amples i bonics. Aquell dia, eren esplèndids.
No puc dir com, però de cop i volta em vaig trobar creuant la mirada amb un noi que tenia un no sé què d'especial.
La feina es va allargar ja que, una mica torbada per tot el que em bullia al cervell, no acabava de sortir-me'n.
Ell em va esperar i, en marxar, va sortir amb mi i, d'una manera natural, varem encetar una conversa.
Era absolutament fantàstic. Em va enamorar des de la primera paraula tot i el seu accent americà. Estudiant de periodisme, estava fent la última etapa de la carrera aquí i, en molt pocs dies, tornava a casa.
Ens varem entendre en tot d'una manera tan brutal que ell es va atrevir a plantejar-me el fet de marxar al seu país.
Allò em va fer por i no li vaig donar el meu telèfon, ja que era massa jove per fer una cosa d'aquestes. Tampoc el vaig trucar.
L'enamorament però, em va durar força temps, i vaig patir molt tot pensant que potser m'havia equivocat de no haver-lo tornat a trobar.
Encara recordo les burles dels meus companys d'escola quan ho vaig explicar i la cara d'esglai de la meva mare.
El noi es deia Adison Adinde, i era negre.
Sempre més el duré dins del cor.