Decepció i tristesa

Acabo de viure una situació desagradable.
De dilluns a dijous, acostumo a dinar al menjador de l'empresa.
La gent que vol es porta el menjar de casa i allà disposem de microones.
En som uns quants, no gaires, d'habituals, ja que poca gent fa torn partit, els que ens trobem a quarts de dues. La resta, que treballa en torns rotatius de vuit hores, fa els àpats en funció d'aquests torns, però poc abans de les dues acostumen a fer-hi cap per desar les carmanyoles a la nevera.
Avui, tot dinant, ha entrat un noi paquistanès, que, com tots ells, llueix un somriure quasi permanent i agradable i ha saludat molt educadament, com sempre.
En entrar, ha badat i no ha tancat la porta i, mentre jo li tornava la salutació ja hi ha hagut qui, amb un to del més desagradable, li ha fet saber.
Tot prudent, ha marxat sense desar el menjar, tot dient que tornaria més tard.
Un altre home i jo no ens hem pogut estar de fer un comentari en aquell subjecte que, si bé te dni nacional, no es pot dir que sigui un exemple d'educació, cultura ni bon fer a la feina.
Es veu que no és nou el tractar-los d'aquesta manera, pel que s'ha comentat.
Em sembla vergonyós que la gent tracti malament als que estan en una posició més desafavorida, sense motiu aparent.
Lliga amb el post d'ahir.
El món és ple de no-ningús que es valen de qualsevol cosa per fer mal.
Decepció i tristesa.