Batalles

Diuen que qui riu l'últim, riu millor, i, ara per ara, tinc molt clar que seré jo qui acabi rient, i ben a gust.
Deixem-ho en un empat. De moment, en un empat.
De què coi ens està parlant aquesta? Doncs desvetllem-ho: del meu reumatisme.
L'he infravalorat i, quan ja pensava que havia guanyat la guerra, m'he vist al bell mig d'una altra batalla.
Ahir, després de quatre dies molt durs, em vaig llevar bé, amb un nivell de dolor més que acceptable.
La feina, sense cap mena de problema i, a mida que anava passant la tarda, tota la contenció a la que havia estat sotmesa es va alliberar.
Vaig entrar en una espiral de dinamisme, pròpia de mi.
Una munió de coses m’esperaven i no vaig perdre ni un sol minut.
Era pletòrica, feliç i no podia parar de riure.
Com he dit abans, en vaig fer un gra massa.
No calculava que la bestia no estava prou lligada, i aquesta nit s’ha desfermat altre cop.
Els plans de nedar se’n han anat en orris i m’he plantejat un vespre tranquil.
Descans i lectura per després de sopar, i la lliçó apresa. Actuaré amb mesura per tal de posar-li un bon cadenat.
Ha estat força temps empresonada, i aviat tornarà a la garjola, amb una condemna sense fi.