Barri

Ahir va ser un dia d'aquells d'anar de compres.
Aprofitant l'avinentesa que érem a casa tots dos, varem baixar a Barcelona per tal de comprar unes coses que ens calien.
Per dinar, ja que finalment érem al centre, ens varem decidir per marxar d'allà i anar al barri a on vivíem quan ens vam casar. Allà hi ha un restaurant xinès a on anàvem sovint.
La mestressa ens va conèixer de seguida tot i que potser feia sis o set anys que no hi anàvem i, en preguntar per aquell nen petit, l'Andy, ara va i és un jove de quinze anys. Com passa el temps!
El petit, amb un nom xinès impronunciable, ja té vuit anys i corria per allà.
Va ser bonic recordar coses d'aquells anys que, per ser els primers del matrimoni, eren frescos, vius i alegres.
Aquell pis excessivament petit, amb una vista deplorable de la que encara s'en recorden els amics, però en el que les rialles sovintejaven; les dificultats per aparcar que de vegades ens feien perdre els nervis; les botigues a on compràvem; els veïns.
Han passat quasi catorze anys des que varem marxar i no tot han estat flors i violes però, donat que finalment hem trobat un punt d'equilibri, hem pogut parlar d'aquella època sense enyor, gaudint dels records mentre seguim fent camí.