Incomunicació

Hi ha moments en què et sents imbècil. T'emprenyes, tot i saber que no servirà de res, ja que la comunicació no és possible. Però, segons com, no pots evitar-ho. El caràcter et pot.
He trucat a la mama, i pràcticament no teia veu. Està massa cansada.
Ahir em vaig passar un quart d'hora intentant explicar-li per telèfon que el fet d'emblanquinar les juntes de les rajoles és molt pesat i cansat; que no hi ha cap pressa en tornar a tenir-ho tot com abans de l'obra i que, si hi ha juntes que no es veuen com les noves, que ho vagi arreglant de mica en mica, cada dia un tros.
Doncs no! Ha fet el que li ha sortit dels pebrots i em deia, tota satisfeta però esgotada, que ja li queda molt poquet.
En tornar a emprendre el discurs ja gastat d'ahir, em seguia dient que sí, com el que dona la raó a un tonto, i quan, veient que els fets no corresponen a les paraules, l'he tornada a interpel·lar, ho ha acabat tot dient "és que s'ha de fer".
No para de queixar-se però no escolta els consells.
Aprofita la seva posició per fer-te sentir malament, però res del que dius és tingut en compte.
Això em recorda quan, fa força anys doncs encara vivia a casa seva, em posava pebre al pollastre.
Debades intentava explicar-li que, donat els potents antiinflamatoris que prenia, el meu estómac estava molt ressentit i el pebre em feia mal. El següent pit de pollastre, encara era més negre degut a la gran quantitat de pebre que li posava.
El màxim que vaig aconseguir era que em digués que el pebre "feia sang" i que allò em calia.
Impossible fins que, de mica en mica, es va anar cansant i ho va deixar en un petit polsim. Mai sense.
Suposo que no hi ha remei, que només queda l'acceptació, i desfogar-se de tant en tant, de la millor manera possible.