Tot s'acaba!

Ahir vaig anar a l'oftalmòleg.
Ja fa una temporadeta que no acabo de veure-hi bé, i calia.
He buscat un metge a Gavà, i em vaig trobar al davant d'un home d'uns quaranta anys molt educat i prudent. Sensat.
Un cop em va fer tota aquella colla de proves habituals, em va preguntar quina era la meva intenció. Jo li vaig dir que no teia caps ganes de canviar-me les ulleres, que només volia fer vidres nous.
He de dir que, en el seu moment, ara fa poc més d'un any, em va costar molt el trobar una muntura que m'agradés. En quant vaig veure la que porto, va ser com un amor a primera vista, ho vaig tenir clar de seguida. I vaig escollir bé. La llueixo molt a gust; m'agrada molt.
Ell, llavors, em va donar el seu consell i clar, en el moment en que em vaig fer càrrec de la situació, m'hagués fet un tip de riure, encara que em vaig saber mantenir aparentment seriosa.
Aquí la explicació: l'ull dret ha perdut vista de lluny i necessita més diòptries de miopia; de prop hi veu bé. L'ull esquerre hi veu al cent per cent de lluny, però ha començat amb la presbícia, vaja, la vista cansada, i per tant no hi veu bé de prop. Es veu que tots dos han arribat a un compromís en que faig servir més l'un o l'altre en funció del que necessito, i, per tant, si no estic gaire cansada, no tinc massa problemes.
Em va recomanar d'esperar un any per tal de canviar la graduació, doncs la evolució del tema farà que es perdi aquest pacte i es veu que me'n adonaré força.
Això sí, les ulleres que porto ara tenen els dies comptats, doncs són massa estretes i no poden acceptar uns vidres progressius.
Ja m'imagino d'aquí a uns mesos voltant per les òptiques per veure de trobar una muntura que vagi amb mi i amb els nous vidres. Quina aventura!