Zona grisa

Avui he patit un reves.
Aquest matí he anat sola a visita de la metgessa de digestiu de la mare. És clar que no m'esperava cap mena de regal, doncs ja m'havia anticipat telefònicament la inestabilitat de la seva salut, però avui hem trobat una cosa nova ja que les pedres de la bufeta de la fel han iniciat un viatge no desitjat i ja han començat a inflamar la zona. De moment la cosa és lleu, però es pot precipitar i per això hem de fer noves proves que ens poden dur a una cirurgia endoscòpica. Tot plegat no seria greu en una persona sana, però en ella adquireix importància.
També hem parlat de probabilitats i, estadísticament, sembla que no allargarà massa. I aquí comença el meu neguit.
Com mantenir-li l'ànim a mida que les complicacions siguin més feixugues i, sobretot, com ajudar-la per tal que el traspàs arribi amb la màxima tranquil·litat d'esperit possible i el mínim de pors.
Ara per ara no sembla una qüestió imminent, però necessito meditar-ho per fer-ho bé.
Així, he arribat a la feina amb l'estómac encongit i, donat que no disposava de la concentració necessària, he provat de contactar bons amics per dur el pensament enllà. No ho he aconseguit gaire.
De sobte, aquell màster que ahir m'il·lusionava tant ha passat a una zona grisa, boirosa, juntament amb tots els nous projectes que esbojarradament duc alhora.
I necessito música. Música que em calmi el dolor de la ferida que ara mateix tinc a l'ànima.