Ahir va ser un dia llarg, llarg i gris.
Semblava que visqués dins d'un gran túnel de ciment, pel qual anava caminant en mig d'una llum somorta i una fresa llunyana provinent de l'exterior, sense albirar cap mena de sortida.
Em costava interaccionar amb l'entorn i provava obstinadament de concentrar-me en les meves tasques per mirar de sobreviure.
En arribar a casa em vaig arraulir al sofà, potser una mitja hora, amb llum tènue, els ulls gairebé tancats, i, per tot soroll, la respiració del Floc assegut vora meu.
Em va anar bé per poder continuar.
Tot i així, al vespre vaig dubtar d'anar a l'assaig, doncs el llit m'enviava un missatge xifrat que entenia sense gaire problemes.
Per sort, em vaig abillar i així vaig poder gaudir, a més del cant, d'un piano que enamorava.
Quin goig la música. Posa llum a les meves foscors i un somriure agraït a la meva cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada