Vivències

Ja som a dimarts, i totes les vivències d'aquests dies es van aposentant, ja reposades, en un espai de la meva memòria sentimental.
Han estat uns dies importants, no només per el goig viscut, que ha superat totes les expectatives, sinó també perquè m'han acostat una mica més a mi mateixa.
M'explico.
Així com fa uns anys vaig recuperar el meu riure, -qui no m'imagini sense deixar anar rialles a tort i a dret com acostumo, potser es sorprendrà que en anys, com a molt, era capaç d'esbossar un somriure-, aquests dies he estat capaç de deixar-me anar a escena, com quan ho feia de jove.
Fins ara m'heu vist cantant força rígida, només deslliurant el gest quan la música m'emocionava. Però el dissabte passat, i també als últims assaigs, vaig poder fer totes les ganyotes divertides que la peça requeria.
Em vaig adonar de tot plegat quan, en sortir d'escena, un baix de la meva coral em va dir com l'havia fet riure mentre cantàvem.
Clar que la meva companya, una contralt amb qui m'entenc molt bé, ajudava força, i segur que també ho fa la medicació que prenc per tal de desblocar neguits.
Però ara ja ho tinc gravat com una cosa plaent, i segur que no em donarà gaire més problemes.
Així, vaig fent camí, tot omplint-me de bagatge positiu, i gaudint d'una felicitat planera.