Tot s'ha trencat.
Com un castell de cartes mal encarat, amb unes quantes peces que saps febles, potser massa arrugades de tant usar-les, tot ha caigut per enèsima vegada.
I potser no t'hauria de sorprendre, però així ha estat.
Entre ofecs i mocadors, et sents més sola que mai, amb una infelicitat que arrela dins les entranyes.
I penses que no podràs cantar.
No tens forces per somriure.
No pots entendre tanta incomprensió, tant d'egoisme.
I no saps a on col·locar-te, però et sents profundament infeliç.
Com en mig d'un esbarzer, saps que qualsevol moviment et durà la esgarrapada, i no tens ganes de sang; ni de paraules.
Veus com et vas tancant al mig d'una bola densa i fosca, i la seva matèria llefiscosa s'agafa a la teva pell.
I no et mous. I t'ofegues. I acabes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada