Ja ha fet camí.
Ha marxat per sempre. No sense lluitar, però ha marxat per sempre.
I ara la Montserrat haurà de viure amb els records. Que són molts. De molts anys. Tota una vida.
No he pogut evitar humitejar-me els ulls quan li he dit que no la podré acompanyar demà, doncs necessito fer-li una abraçada. El cos mana.
Espero poder-la trobar aviat, amb la seva gran fortalesa dins d'un cos tan fràgil, amb la seva capacitat d'estimar.
Jo també recordaré l'Antonio. Veí de tota la vida. Com una segona família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada