Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Jo, en sóc un viu exemple.
Els forns i jo no hem estat mai gaire amics. Potser per varies qüestions.
Una d'elles és que el menjar sempre queda una mica més ressec que a la cassola, i això a casa no agrada gaire. Per tant, aquells dinars de diumenge que feia de tant en tant la mama en que posàvem conill i pollastre a sobre d'un llit de patates i ceba no es fan.
Una altra pot ser que he tingut alguns fracassos amb les postres, fa anys, i no me'n refio gaire.
Em costa trobar-li el punt.
A la vora dels Nadals, i per assegurar l'èxit, vaig comprar un d'aquells paquets que porten quasi tots els ingredients.
Vaig seguir totes les instruccions de la caixa, excepte les de la mida que recomanen per al motlle.
En tinc de fa poc uns de silicona, que m'agrada anar provant, però el que tinc rodó és més ample i baix.
La qüestió és que la massa es cou abans i, per tant, es va cremar la part de sota del brioix, que vaig haver de retallar convenientment.
Ahir, sense recordar el fet, hi vaig tornar.
Quan ja portava dos terços del temps recomanat m'ho vaig mirar tot pensant que allò semblava perfecte, al punt. Tot i així, vaig decidir que portava poca estona i potser no era prou cuit.
En cinc minuts un crit avisant de fum a la cuina em va fer aixecar corrents de l'escriptori per constatar que s'havia tornat a cremar. Llavors hi vaig caure. Massa tard però.
Em pregunto que passarà la propera vegada. Em crec molt capaç de, tota jo quadriculada, tornar a seguir les recomanacions al peu de la lletra.
Potser em farà una mica de vergonya tornar a explicar-ho. Potser no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada