Avui tinc un dia molt emboirat.
El temps tapadot, l'auditoria de demà, el coi de refredat i el passat cap de setmana fan que les meves neurones estiguin en un estat de semi-letargia, com si el fluid en el que estan immerses hagués augmentat perillosament de viscositat i els costes molt de fer córrer els impulsos elèctrics... Ufff, ho veieu?
Aquest matí he obert uns quants mails i, com no, sempre me'n trobo un o altre d'aquells tant nyonyes que prediquen sobre l'amistat i les meravelles de la vida. No tinc gaire paciència per acabar-los, però sempre en llegeixo una mica. N'ha arribat un que sobre unes boniques fotos de Suïssa anava predicant i, de sobte, llegeixo "No llores porque las cosas hayan terminado, sonríe porque han existido" de no sé pas qui pretès poeta.
Però què coi diu aquest! M'ha sorprès!!!
Fa molt de temps que em passo la vida fent força coses, potser massa i tot (sinó mira que passa després d'un cap de setmana excessivament potent...), visquent-les molt intensament, una darrera l'altre, i gaudint-ne dels records molt a fons, molt!, siguin bons o no.
Aquest tipus de vida em fa sentir plena i satisfeta, malgrat les circumstàncies més o menys adverses per les que tots passem. Si una cosa s'ha acabat, senyal que ha passat i, per tant, fantàstic!!!
Tinc una amiga que diu que, quan sigui una iaiona dins d'una residència d'avis, vol tenir un bagatge important de coses per recordar.
Jo no em plantejo arribar a iaia, però vull arribar al final amb la sensació d'haver aprofitat tot el que se m'ha donat amb la màxima intensitat possible!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada