Carnestoltes

Ahir va ser un dia complicat.
Em vaig llevar amb un neguit que em mossegava l'estómac i que em va acompanyar pràcticament tot el dia.
Era un matí especial a la feina. Carnestoltes.
Tenen el costum de disfressar-se per treballar. Tot el matí.
M'incomoda profundament el fet de les disfresses. Sempre ha estat així. Per aquest motiu durant molts anys m'he negat a fer-ho, però el resultat és molt pitjor. No paren de fer-te comentaris i preguntes al respecte, i no saps què és pitjor si donar explicacions o no.
Essent les coses d'aquesta mena, algunes vegades opto per vestir-me també com ells. Em nego a pintar-me (bé, em pinto de Cesca, com sempre) i em poso la bata per sobre. Passes desapercebut i és millor.
Amb l'angoixa a sobre, només em va faltar això. Veure'm d'aquella fila quasi em feia espurnejar els ulls. Però bé, podia empitjorar.
Intentant alleugerir-la només vaig aconseguir traspassar-ne a qui menys volia fer-ho.
A més, va venir un tècnic de fora a muntar un nou aparell al laboratori. I jo amb aquella fila.
Un cop acabada la feina només tenia ganes d'arribar a casa i escriure, però els elements estaven en contra meu: internet a la merda! Una gran avaria, que s'ha allargat fins al migdia d'avui.
És el segon cop que ens passa en quatre o cinc anys. I, és clar, tenia que ser ahir.
Semblava un animal engabiat.
Curiosament em va salvar una altre disfressa. M'agrada cosir i m'havia ofert a fer la d'una bona amiga que no tenia temps de posar-s'hi.
La tranquil·litat de la nit i els preludis i fugues del "Clave ben temprat" de Bach van fer la resta.