Ahir va estar la mama a casa. Ens quedava per celebrar amb ella el sant del Tomi. Sí, ja se que va ser el dia 28, però aquell cap de setmana estava tot ple feia dies i el següent amb el concert...
Me la estimo molt, la mama, però no ens entenem gens.
Té un caràcter difícil ja que no sap fer rés més que plànyer-se tot el dia.
Mentre pujàvem cap a Begues va estar llençant tota una colla de retrets, que per sort aquest cop no em tocaven pas a mi. Tonteries, petits detalls als que sempre sap donar la volta per tal que sembli que tothom està en contra seu.
Té molt pocs amics, que demostren tenir un alt grau de paciència, però tot i així sempre n'està descontenta.
Amb la família, tres quarts del mateix: des que jo era petita va anar cercenant totes les relacions fins al punt que tot just parlem un cop a l'any per telèfon. I prou.
No hi ha manera de fer-li veure que les coses són diferents i que la seva actitud no és la millor. El pitjor és que pateix moltíssim.
Et sents impotent davant d'aquest fracàs personal i no pots fer res més que donar-li mostres d'afecte, fer-li veure que te la estimes moltíssim.
Compartim la seva gran passió: les plantes. En té un jardí ple i molta mà per cuidar-les. Ja en posaré fotografies.
Sort en tenim tots de les plantes. Li omplen moltes hores i sempre he pensat que són la seva gran vàlvula d'escapament. Entre fulles i flors se sent lliure i fa una altre cara. Són la seva vida.
Un petó ben gran a una gran persona que no ha sabut trobar un punt d’equilibri per tal de ser moderadament feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada