Quarts de nou del vespre. La Ronda de Dalt estava prou descongestionada com per conduir als vuitanta preceptius, amb distància suficientment còmoda per anar tranquil·la, pensant en les meves coses.
Una serenor plena, adequada, envaïa tots els meus racons i, la sensació d'haver aconseguit en bona part l'objectiu traçat, ajudava en aquesta calma plaent.
A la radio, música d'aquella que escoltava quan era jove, amb unes pinzellades d'actualitat, que també anava bé.
"It's too late to apologize, it's too late..." em va fer pensar caram! quina raó tenen, ja és massa tard, s'ha trencat...
Va ser només un moment, però aquella reflexió em va calmar una mica més, si es que encara era possible.
Una bona estona de companyia, una conversa banal, uns croissanets d'aquells petits i cruixents que tant li agraden i molta estimació van aconseguir girar la truita de l'angoixa i els retrets, que encara tenia travessada a la gola.
Vaig pensar en com n'és d'especial la relació amb una mare.
És un vincle totalment indeleble que fins i tot en els moments més durs et porta a lluitar per tal que tot es restableixi, passant per alt tantes coses que només d'ella ets capaç d'acceptar.
Llavors la carretera de Begues.
Empenta per una conducció més implicada i aquell flaix de felicitat en veure els arbres que m'envoltaven...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada