Olors

És ben sabut que els olors ens evoquen persones i vivències. Hi ha poemes admirables que en parlen. Recentment n’he llegit.

Ara, donada la època de l’any, Nadal, necessito parlar d’un olor molt especial per a mi. Tant especial que alhora que m’emociona, fins i tot em fa mal. És l’olor de la molsa. Sí, aquell olor de bosc humit, afegit a un verd potent (de sempre el verd ha estat el meu color preferit), em fan tornar a la infantesa de la ma de algú important, molt important: el meu pare. Un home senzill que va viure amb alegria, fins i tot amb passió, una paternitat molt volguda, a una edat avançada per l’època.

Tots els Nadals repetíem el mateix cerimonial: abans de fer el Pessebre calia anar a la muntanya a buscar molsa.

Ens llevàvem ben d’hora per no trobar ningú que trepitgés el terreny, i un cop a la muntanya d’Horta (en aquells temps era un bosc preciós) triava els tous més grossos i bonics fent-me col·laborar en l’arrencada, amb molta cura, que posàvem al cistell de collir bolets. Un cop ple, tornàvem a casa i desprès d’un bon esmorzar desplegàvem totes les figuretes. Cada any ho muntàvem de manera diferent, tot i ser el mateix espai, afegint rius i muntanyes ara a una banda, ara a l’altre, i cobrint-ho tot amb aquella molsa (bé, el riu no, je, je...) que anàvem humitejant totes les festes.

Hi passàvem força estones mirant-lo i movent els Reis cada dia una miqueta, gaudint l’un de l’altre, com en tantes coses que fèiem.

Va morir massa d’hora, però el seu record és ben present.

Sempre hi haurà l’olor de la molsa...