Se de força gent que segueix dia a dia els escrits que amb tanta alegria m'animo a penjar al bloc; me'ls comenten per telèfon, o en mig de qualsevol conversa, fins i tot em reclamen si fa massa dies que no hi escric però, potser per manca de temps, potser per poca costum, no s'animen a deixar-hi constància escrita. No tots, es clar.
Tinc una bona amiga i una mica mama, confident i amatent, que en quant va saber d'aquest fet del bloc es va entusiasmar, però no disposa d'ordinador.
Volia fer-la partícip de tot plegat, i sembla que per fi hem trobat la solució: he anat imprimint els textos i els hi he passat. Ara ella me'ls comenta, en un paper a part.
Em deleixo per veure aquestes notes, que de segur faran la nostra comunió més estreta i que guardaré amb tota la estimació que es mereixen.
Un petó ben gros per a ella i per a tots els que comparteixen amb mi aquesta bogeria.
1 comentari:
Que maca! Això de “una mica mama” m’ha arribat al cor, si de cas seria “mama pedaç”. Segur que els nostres comentaris a viva veu, al plasmar-los en el paper, fa que siguin més pensats o valorats per allò de que “las palabras se las lleva el viento...”
Endavant, a veure què en surt de tot això.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada