Sant Ignasi

Ahir va ser Sant Ignasi.
La meva àvia per part de mare es deia Ignasia, per haver nascut un 31 de Juliol. El Sant del dia. És el que es feia.
Ahir n'hagués fet 112 d'anys. Déu n'hi do! No us penseu, que en va fer força de feina, ja que va marxar amb 91!
Jo, si hagués estat un noi també m'hagués dit Ignasi. És un nom que m'agrada força per a noi, i si n'hagués arribat un a casa, hagués intentat que s'ho digués, ja que a l'altre banda no li'n fa gaire de goig això d'Ignasi.
L'àvia era aragonesa, del Somontano, terra de bons vins.
Va tenir una infància molt dura en morir el seu pare ben jove, i això li va marcar el caràcter.
Es va casar amb un vidu, amic d'uns amics seus, pels nanos, una parelleta encara petita, ja que tenia tota la intenció de marxar a l'Argentina a fer sort.
No n'imagino gaire de passió, encara que sí bona voluntat i ganes de companyia.
En varen venir dos més de fills; la petita, la meva mare.
La iaia Ignasia em va cuidar de ben menuda, ja que la mare treballava.
Va viure a casa una colla d'anys, de dilluns a divendres, fins que vaig fer-me una miqueta més gran. Després hi va tornar quan li varen mancar les forces.
Recordo que em feia resar abans de dormir, i, sobretot, la veig perseguint-me amb el got de llet a la ma, sense gaire sort.
Era molt bona cuinera, de fet, era la seva feina quan feia de minyona a cases bones de Barcelona.
Mai menjaré una sarsuela com la seva! I els flams! Quins flams!
Amb un caràcter massa fort, no en sabia gaire d'estimar, però ho feia a la seva manera.
Li agradava molt la meteorologia. Sempre deia que si hagués pogut estudiar, hagués estat "dona del temps".
Seguíem les Calandres pels voltants de cap d'any, i les encertava força.
Hi veia molt poc, poquíssim, però sabia distingir pel color del cel, d'una manera subtil, el temps que faria.
No en vaig aprendre prou. Allò era tot un art. Impossible!
Però em va deixar el gust per al tema.
La recordo amb una barreja de sentiments, que, a mida que passen els anys, es tornen més dolços. És part de la meva vida.