Casa meva fa una olor dolça, de cuina antiga, de fogons i mocador de fer farcells.
He cuinat un parell de coques i m'han dut ben lluny, a temps passats.
Diuen que estic col·lapsada. Estem deixant anar neguits antics, i una certa tristesa pot amb mi. El meu cervell bull massa, i he hagut de deixar ja fa dies de fer aquell exercici de retorn a la infantesa.
Sembla que hi ha massa emocions, massa sentiments encastats.
A més, aquests dies no m'agraden. A l'agenda ja hi surt massa el deu de maig, i el deu de maig no m'agrada.
Massa temps sense el pare.
Les coses em van bé.
Molta feina, però amb maldecaps coneguts que no anguniegen.
La mare, més contenta que mai, tot mantenint-se dins de les seves dolences. I la gaudeixo. Ara sí que sento que tinc mare.
I a casa, tot refent-se de manera adequada, amb bon humor i complicitat.
Però jo aquests dies estic trista. No em pregunteu el perquè, però estic trista.
Ja ho trobaré. Ja sortirà. Ja marxarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada