Ahir em varen deixar un llibre d'un poeta que mai no havia llegit, en Joan Margarit.
Llegeixo i rellegeixo. La poesia em pren molt de temps.
D'entre els que ja he fet una mica meus, un d'ells, que m'ha colpit especialment.
M'ha dut de cop el record del pare. Les angunies que passava tot provant de pujar el millor possible la seva filla. Tant de neguit i tant d'amor, que el sobrepassaven.
No imagino com hauria sobreviscut a la filla morta.
Tramvia
S'ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d'un tramvia, dels de ferro
que encara fan soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.
Joan Margarit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada