Aquests dies semblen presidits per un sentiment d'absència.
El proper dissabte se celebra la festa d'aniversari d'un dels meus nebots. Cinc anys.
Com que coincideix amb la manifestació a Barcelona en contra de la sentència a l'Estatut d'Autonomia, tot i que cada any ens esperen especialment, ja que fem les fotografies del dia i acaben en un bonic àlbum per que el nano en tingui un record, varem pensar de dir que no hi aniríem per poder estar a ciutat.
La cosa es va espatllar quan va ser el nen qui va posar-se al telèfon tot dient-me "tieta, que vindràs a la meva festa?", i no em vaig veure amb cor de dir-li que no.
Ahir va fer vint i cinc anys del concert del Lluís Llach al camp del Barça.
Recordo perfectament com, tot i tenir vint i un anys, vaig acatar la dura sentència de la meva mare que em prohibia d'anar-hi. Sense cap explicació. Perquè no.
Eren altres temps, però la tristor va ser la mateixa.
Ara, l'absència que em fa més mal és la d'un company d'una coral amiga amb la que hem fet moltes col·laboracions.
El Manel era algú molt sociable, amb qui teníem molt bon tracte. Gaudíem del cant en comú.
I ara ja no hi és. Un malaurat accident a la muntanya l'ha obligat a marxar per sempre.
Dins de nosaltres queda el seu record.
Descansi en pau.
2 comentaris:
Cesca, el meu còndol. Crec que se a quina coral et refereixes.
Sí que ho saps, Capeltard.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada