El dilluns la mama va fer vuitanta anys.
Com que jo volia que fos especial i, a més, cada cop és menys capaç d'organitzar coses, vaig decidir que li faria una celebració sorpresa aquell mateix vespre.
Així, a quarts de nou érem el meu marit i jo a casa de la Montserrat, la seva veïna i una mica (o molt) mama meva, amb un ram de flors ben maco, un pastís i la resta del sopar, a punt per trucar a la porta.
La nit va ser bonica, doncs tot plegat li va fer molta il·lusió.
El sopar a la terrassa, sota les estrelles, les espelmes, les flors i la companyia van fer el moment entranyable.
Ara, jo vaig marxar d'allà amb una tristesa immensa, i m'ha costat molt el pair-la.
La seva mirada, inexpressiva a voltes, un xic perduda. La seva incapacitat de reaccionar amb coses molt bàsiques.
Tot plegat fa imminent l'inici de la davallada.
Ara està molt contenta tot recordant el dia, però alhora m'explica que va haver d'anar a casa de la Montserrat per demanar-li quin dia de la setmana era, ja que amb el calendari no s'hi entenia.
He aconseguit ja fa un temps que mantingui l'ànim alt, i això és molt important. N'estic orgullosa.
Ara però, cada cop més, necessitaré de consell especialitzat per dur aquesta situació de la millor manera.
Me la estimo molt, i gaudeixo tenint certa cura d'ella, però ara que ens hem apropat tant, es fa més punyent el sentiment de pèrdua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada