Ahir sopar amb els amics de Begues. Celebració d'un aniversari.
Una bona estona compartida amb gent que ens estimem. Bon menjar i moltes rialles.
Això sí, una nota discordant.
M'explico.
A la zona d'estar hi havia la pantalla del televisor, sense veu, amb el partit de futbol que jugava la selecció espanyola, i es va comentar com anava la cosa.
El meu marit i jo, tot i no ser afeccionats de l' esport de la pilota, tenim molt clar que aquesta selecció no ens representa en absolut.
Pertany a un país que només prova d'ofegar-nos, i aquests dies en tenim un bon exemple amb la sentència del tribunal constitucional en contra de l'Estatut d'Autonomia català, i les reaccions que tot plegat provoca al país del costat.
Doncs ens varem quedar sols amb la nostra opció i, fins i tot, varem ser titllats d'extremistes.
No entenc a on és l'extremisme pel fet de sentir-se català i no espanyol.
No entenc què hi té a veure que tres dels meus quatre avis no fossin nascuts a Catalunya, i mai acceptaré que el "costum" dels anys viscuts pugui portar en aquesta acceptació de l'espanyolisme.
No m'he barallat mai amb ningú per aquestes qüestions, i no ho penso començar a fer ara, però no puc deixar de sentir una certa sorpresa que hi hagi tanta gent catalana amb aquestes idees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada