El dilluns al vespre vaig anar al tanatori per acompanyar una estona a una contralt del cor a on canto.
Al xerrar amb ella, em va explicar la mort sobtada del seu pare, d'un infart.
Així, de cop, em vaig trobar tornant a viure sensacions que no per antigues fan menys mal.
En la seva incredulitat hi veia la meva, i també tornaven aquella buidor sobtada i aquella angoixa que em va fer estar un dia sencer amb un sanglot nerviós i que no em deixava respirar com cal.
I l'enyor, que ja saps amb certesa des del primer moment; i aquells coberts que havies de retirar de taula quan la paraves d'esma.
També les llàgrimes, que varen trigar força hores en sortir, encara que abundoses i llargues. Molt llargues.
En tornar a casa, sense ganes d'escoltar música, els meus pensaments eren ben lluny del volant i la carretera, i encara tinc els ulls petits, traspuant tristesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada