Avui uns quants amics s'han interessat per mi. També el meu cosí.
Tot plegat és una barreja d'agraïment i sorpresa.
Estic prou serena i tranquil·la.
Suposo que la experiència viscuda amb el pare, afegida a que fa molt de temps que tinc assumit que la mama es fa gran i poden haver-hi problemes, fan que em plantegi les coses una per una, sense angoixar-me.
Ara, arribar al divendres per fer les proves, i al dimarts per saber el què.
Després, ja veurem. Ballarem pel que toqui.
Algú m'ha comentat que, donat que aquest dijous tinc entrevista amb el degà, potser no podré estudiar.
Ho faré.
Potser no podré portar el ritme que m'he plantejat, ja veurem, però no penso desaprofitar aquesta oportunitat. De cap de les maneres.
Em sento molt acompanyada, i, a més, amb família.
És nou el tenir algú amb vincles de sang que es preocupa i amb qui pots compartir les coses de família. És una experiència fantàstica.
Marxo a dormir tot sabent-me rodejada de gent que m'estima i a la que estimo.
Bona nit a tots!
2 comentaris:
Cesca, no t'engoixis. Sovint la vida ens posa a prova i les dificultats són portes pel demà. Ànims i a seguir caminant. Una vega em van dia que és millor ser com una canya de bambú, que es deixa gronxar pel vet i resisteix tot i la seva aparent fragilitat, que no pas un roure gran i robust que es manté estàtic fins i tot davant les ventades més fortes i acaba partint-se.
Gràcies, Capeltard.
De moment no m'angoixo. Estic a l'espera dels propers esdeveniments per organitzar-me.
Procuraré caminar, sense aturar-me, portant el ritme que m'imposi tot plegat.
Procuraré ser com la canya de bambú, forta i elàstica; resistent.
Molts petons!!
Publica un comentari a l'entrada