Avui hem anat al cardiòleg.
Donat que la mama sempre es queixa de més, no estava del tot segura del què em trobaria, però aquest cop hi havia signes evidents de que alguna cosa no anava a l'hora.
En molt pocs dies, el cansament al caminar s'ha tornat exagerat, els peus s'han inflat, les bosses de sota els ulls s'han tornat abundoses, i aquell color trencat, cada vegada més acusat. Fins i tot problemes per moure's dins el llit.
Sembla, si la resta de proves ho confirmen, que hi ha una estenosi de vàlvula aòrtica. Aclarim: una calcificació de la vàlvula que la torna inoperant.
I això sembla que, quan peta, va avall de cop.
Farem totes les proves el divendres i d'aquí a vuit dies tenim visita.
Repòs a casa i ingrés a urgències si mentre tant alguna cosa es complica.
Medicació per aturar el cop i la ombra del quiròfan que ens envolta.
No deixa de sorprendre'm però, la seva actitud.
És clar que no sap fins a quin punt pot ser delicada la situació, i això evita neguits, però, en el fons, és feliç tot veient que necessita de la meva ajuda.
Sempre ha dit que per alguna cosa m'havia pujat, i en aquestes ocasions troba la compensació.
Jo no tinc fills, i no m'ho puc plantejar, però crec que procuraré ser el màxim independent possible i, quan arribi el moment en que necessiti d'algú, patiré d'allò més.
Avui, ella es preocupava per quina bata d'aquelles enconxades es posarà demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada