Estic enfadada amb el món. Amb tot el món.
Fa una estona, tot pujant les corbes de Begues, analitzava el gran absurd d'aquest sentiment, i potser és la suma d'un cúmul de neguits.
La jornada laboral no ha estat gaire complicada. M'he pogut dedicar moltes hores a fer feines d'ordinador, per tal de conservar el precari estat de la meva incòmoda i estúpida malaltia.
De totes maneres, el fet d'estar controlant el gest contínuament es fa feixuc.
I no estic gaire per hòsties. Avui no.
Demà per la tarda, reunió amb aquell enllaç sindical que tan m'atabala per parlar de la ERE.
Tot va començar el passat dijous, però aquell home, sempre que ha vingut, no ha fet més que escalfar els ànims, i ara el que necessitem tots és molta serenor. Ens haurem d'ajustar força el cinturó si volem mantenir la empresa. Sector construcció. Ja se sap.
Esperant. Contínuament esperant.
Al telèfon s'haurien de veure els números del degà i del cirurgià. I no apareixen.
Tothom té molta feina i ho entenc. Però avui no tinc paciència.
Per dins, buidant-me per totes bandes.
Tinc els amics, incondicionals, als que agraeixo enormement el recolzament continuat que em donen. Però jo ara necessito una altra cosa, que ja no existeix.
Estic sola per dins, en tots els àmbits, i avui això m'enfada. Molt.
Ni tan sols aquella música, que tota sola pot moure muntanyes, malgrat la seva extraordinària bellesa és capaç d'apaivagar la meva ànima.
Tot i això m'acompanya.
I he berenat massa. No per gana, per neguit.
No puc cansar el cos, i no puc comunicar-me com voldria. Em sento lligada de mans i peus.
He de sortir d'aquest pou de negror, i ho faré. No en tinc cap dubte.
Avui, no.
3 comentaris:
Certament, en moments així sembla que tot giri en contra, que res rutlli, que tot oposi resistència quan menys forces tens. Fins i tot sembla que el pany de la porta giri mes dur i et cal fer més força que de costum o el semàfor conspira per esgotar la teva paciència. Tot costa, tot cansa més, la gent és més pesada. Ningú sembla que vegi la sobrecarrega i ningú sembla amable ni comprensiu amb el que estàs passant.
Els amics s'esforcen però no troben eines per ajudar gaire. Encara no poden.
Els vell remeis, les velles músiques ja no fan afecte.
I el cervell no para. Busca camins i respostes, a vegades s'embolica i es confon. Però finalment troba la serenor. Així, et despulles capa per capa com una ceba i al final arribar allà, a tu. Això és el millor, és el punt a partir del qual decideixes tu sola i des de les teves essències on vols anar.
M'emociona que parlis de la meva essència.
La meva essència és agradosa, planera, serena, capaç de despertar passions fins a uns nivells que fins i tot jo no podia imaginar. És una essència que podria estar en els millors perfums. No en tinc cap dubte.
Ara però em costa trobar la serenor.
Hi ha massa capes, com dius tu, i no acabo d'arribar al final.
Sembla mentida que aquest garbuix fa quatre dies fos una dona feliç i segura de si mateixa, amb un camí clar i el cor tranquil.
No et pensis, sé a on m'he d'agafar. El camí a triar està al meu davant i fer la primera passa és qüestió de molt poc temps.
Suposo que necessitava enfadar-me.
Necessitava rebel·lar-me contra tot plegat. Forma part del procés de buidada, d'enfortiment.
Prioritzo i potser per a això tot s'estirarà, però aniré solucionant un per un tots els problemes.
Avui, finalment he aconseguit gaudir del cant.
Demà prendré menys cafè.
Segur que escriuré molt més tranquil.la.
Coi, llegit ara sembla presuntuós. No és això el que volia transmetre. Només que no m'enfonso, que valoro el que hi ha a dins i que tiraré endavant.
Publica un comentari a l'entrada